Entrevista al ballarí i arquitecte Toni Mira

Toni Mira és ballarí per passió i arquitecte de professió. Durant el confinament ha treballat amb el COAC per celebrar la Festa de l’Arquitectura i reivindicar el Taller Masriera com aequipament públic de l’Eixample. Entre tot això, Carme Canet conversa amb ell una estona sobre el Taller Masriera.

C.C.: Estem a la setmana de l’arquitectura, quina és la teva relació, com a ballarí, amb aquesta disciplina?

T.M.: Des que era petit jo volia ser arquitecte. Vaig començar arquitectura als 16 anys. Ho vaig deixar a 5è. No sóc l’únic, el Cesc Gelabert també va estudiar un any. Jo era bon alumne. Treia alguna matrícula. Recordo que quatre anys després de deixar la carrera vaig anar a ballar claqué per un programa que feien els alumnes d’estètica. I un catedràtic de geometria descriptiva se’m va creuar per les escales i em va fotre una bronca, em va dir: “¡Por favor! ¡todo un arquitecto haciendo estas tonterias!”

Quan em van fer la proposta de crear un muntatge per la celebració de la setmana de l’arquitectura, vaig estar encantadíssim! Perquè malgrat que vaig deixar la carrera, a mi m’agrada molt l’arquitectura, i he fet moltes coses relacionant dansa i arquitectura. De fet, em costa molt dir que no a les coses. Quan em fan propostes artístiques quasi sempre dic que sí, m’agraden els reptes.

C.C.: Per què vas deixar arquitectura?

Va ser una casualitat. Recordo molt el moment. Estava en un bar del Masnou, estiuejant, i una amiga meva estava a la taula del costat i vaig sentir que deia que s’havia apuntat a unes classes de dansa a Barcelona i que li havien agradat molt. Li vaig preguntar on era i em va dir que al Timbal, a Sarrià, on vivia ella. Jo vivia a l’Eixample.

Hi vaig anar, però no hi havia places. Com que soc tossut, i ja ho havia decidit, em vaig apuntar en una escola que es deia Cadaqués Center. Una acadèmia de jazz que no em va convèncer. Després em van trucar del Timbal, van pensar que no era habitual que un noi volgués ballar, i em van oferir una plaça. Feia classes dimarts i dijous amb la Montse Borredà.

El director de l’escola, l’Anton Font, va veure que jo era un noi i que em movia una mica bé, i em va becar les classes de pantomima, mim i claqué. Em va agafar per la seva companyia, primerament amateur. Més tard, amb gent del Tricicle i de Vol ras vam crear la companyia Teatre del Rebombori i fèiem bolos de teatre per “La caixa a les escoles”. Jo em deia que no podia ser, bolos al matí i alhora estudiar arquitectura. I em vaig decidir per la dansa. Em vaig apuntar a l’Institut del teatre, abans d’acabar vaig formar part del Ballet contemporani de Barcelona. I més tard vaig crear la meva companyia, Nats Nuts.

C.C.: T’arriba la proposta abans del confinament i… quines idees et venen al cap?

Em van fer la proposta abans del confinament. Jo tenia experiència en fer accions en espais semblants, com la que vaig fer a la Pedrera, amb més de 200 ballarins, que va representar un punt bastant culminant a partir del qual em va interessar encara més aquest tipus d’accions. Quan vaig veure l’espai Masriera, vaig pensar en fer accions a fora, en fer un maping. Vam fer un plantejament de màxims que es va anar reduint per temes burocràtics i al final s’ha reduït al màxim pel tema del COVID-19.

Però també em va semblar que era una pena deixar-ho córrer. Aleshores vaig fer una proposta que contenia les meves tres passions: arquitectura, dansa i vídeo. M’agrada molt ajuntar aquestes tres disciplines, fer mapings sobre edificis amb ballarins. Coses tant efímeres d’una banda com la dansa, i tant poc efímeres com els edificis per una altra. Amb aquestes tres idees vaig proposar l’acció “Ballo al balcó”.

C.C.: Coneixies d’abans aquest edifici?

T.M.: Hi havia passat per davant. Jo vaig néixer a l’Esquerra de l’Eixample, vaig estudiar a la dreta, als Escolapis, i després vaig anar a viure a Gràcia on hi vaig estar 30 anys.

Quan algun cop passava per davant, el mirava de reüll i pensava: “Què deu ser això? Sembla maco, però està molt amagat darrera uns arbres”.

No va ser fins que els del Col·legi d’arquitectes me’n van parlar, que el vaig conèixer. Em van explicar tota la història, el vam anar a veure i in situ, ja vaig saber què s’hi havia fet i què s’hi pensava fer.

Vaig passejar per dins, vaig fer una trobada amb arquitectes i amb gent de l’ajuntament. El meu cap anava pensant què s’hi podia fer. A cada racó m’imaginava que hi podia haver gent cantant o ballant, pensava on podia posar els focus. Deformació professional, vaja.

C.C.: Què et va cridar l’atenció?

T.M.: El teatre em va cridar molt l’atenció. Els teatres, per a mi, tenen màgia, m’atreuen molt i aquest, amb un teler atrotinat, baixet, i les butaques, era molt especial. Em vaig imaginar la gent fa 80 anys asseguda, veient una interpretació de teatre.

La part de dins estava molt bruta, amb moltes coses, molt deixada de la mà de Déu. Però em va captivar. En un moment, entres dintre, fa un segon eres al centre de Barcelona i en un instant passes per Grècia, i ja ets a principis del segle XIX. És un viatge pel temps i per l’espai molt curiós.

C.C.: Si s’hagués pogut fer la festa, que segur que la podrem fer més endavant, com te l’imaginaves?

T.M.: Doncs a banda del maping, pensava en fer un coreografia col·lectiva. Com quan fa 15 anys, en una quinzena de la dansa, que aquest any tampoc s’ha pogut fer, vam fer ballar més de 5000 persones.

Ens va semblar que la festa podia acabar així, fent que la gent ballés. Ocupar el carrer fent art, ballant, fent cultura, tocant-nos, suant. Això i el maping sobre una imatge d’una façana típica de l’Eixample. Amb aquestes dues premisses, que són amb les que treballàvem, quan va venir el confinament, se’m va acudir això de ballar als balcons.

Vaig pensar que d’aquesta manera involucrava la gent, i també els arquitectes que m’enviaven fotografies de façanes. No era un lluïment meu, sinó que era una cosa molt col·lectiva. Tenia a veure amb la reivindicació d’un barri.

Ara, quan tinguem aquest maping i el puguem projectar a les façanes laterals de l’edifici Masriera es visualitzarà que volem ocupar un espai cultural, un espai que és un contenidor perfecte on es poden fer moltes coses.

C.C.: Si poguessis fer una carta als reis, què faries en un nou espai escènic com aquest?

T.M.: M’agradaria que al teatre s’hi poguessin fer coses, obrir-lo com a espai d’exhibició. Fa 25 anys (ara també havíem de celebrar l’aniversari), vam fundar, amb 10 coreògrafs, un espai de creació: La caldera.

És molt bonic tenir un espai així.

Un espai per a què la gent, els artistes, i quan dic els artistes ho amplio a la humanitat, perquè tothom te una part d’artista, un espai que serveixi per investigar, per crear, per treballar.

A mi m’agradaria que aquest espai en concret no fos específicament pels artistes reconeguts, sinó que s’obrís a la gent jove i a la gent gran del barri. De fet, espero que sigui així. Un espai de recerca, d’investigació, d’aprenentatge de totes les arts escèniques.

Un lloc on la gent pugui fer art, pugui fer cultura.

Si ho dirigís jo, està clar que posaria més èmfasi en les arts escèniques, però també en la pintura, la poesia, l’ escriptura, etc.

En un lloc on es troben artistes de diferents àmbits, acabes tenint contacte amb tots ells. Un fotògraf amb un poeta o amb un pintor, i aquell pintor et dona idees. T’has d’amarar de cultura, però cultura amb lletres majúscules, que per mi és l’únic interessant en aquesta vida.

C.C.: Amb quin personatge no ballarí t’agradaria ballar?

T.M.: Ara m’acaba de venir una imatge com de “senyor gran”. Fa poc vaig veure una fotografia de la Nastassja Kinski, que m’agrada molt. M’agradaria ballar amb ella.

Però també m’agradaria ballar amb un home, amb un poeta, amb algú que s’expressi amb la paraula. M’agradaria que s’adonés que amb el cos, que sense cap paraula també pot expressar el mateix. Que amb el cos, fins i tot, podem donar un punt d’autenticitat, de sinceritat.

També m’agradaria ballar amb la Mayte Martin, crec que és una gran poetessa, i que es una dona que em sembla meravellosa.

C.C.; S’està treballant per rescatar un escenari, quina coreografia del passat t’agradaria rescatar ?

T.M.: M’agradaria rescatar el primer espectacle que vaig fer: “Strangers in the Night”, amb música de Tom Waits, perquè va ser el que, sense saber-ne prou, amb espontaneïtat volia explicar un munt de coses. No sabia de dramatúrgia, ni de llums. El vaig pensar una nit caminant des d’Espluges fins a Gràcia, amb el walkman escoltant un disc que m’havien regalat. Me’l vaig imaginar amb aquella veu de cassalla del Waits. Un espectacle que parlava sobre la nit, sobre la gent, sobre les relacions humanes.

Ho vaig fer conjuntament amb la meva companyia, i va ser com una vomitada del que jo volia explicar.

Després potser he fet 40 o 50 espectacles més, i jo crec que tots expliquen més o menys el mateix. En el fons els artistes sempre estem obsessionats amb un tema, i l’anem abocant en els nostres espectacles.

C.C.: Què has fet durant aquest confinament?

T.M.: Jo no miro la tele, ni sèries. Però he llegit. He llegit un llibre que em va regalar el meu fill: “Tu no mataràs” (Plaza y Janés) una novel·la de Julia Navarro que parla de la guerra civil i de les relacions humanes.

També he llegit un llibre de Paul Auster: “4,3,2,1” (Seix Barral)

De fet jo soc molt cul d’en jaumet, sempre estic fent coses i aquests dies he fet coses que no havia fet mai. He tallat l’herba del jardí, he restaurat un banc. Com que pertanyo al col·lectiu de la cultura, he fet menys cultura i m’he dedicat a escoltar els ocellets o a passejar, i m’ha encantat.

Com diu el Pepe Mújica, he parlat amb mi mateix. De vegades ens oblidem de nosaltres mateixos. He estat una mica més amb mi. Però quan dic parlar amb mi mateix, vull dir també corporalment. Parlar amb el cos, i entendre’m i estirar-me i sentir-me viu.

C.C.: Has après alguna cosa de tu?

T.M.: “Estoy en ello”. He descobert que em dedico poc a mi, i que ho hauria de fer, no tant per mi, si no perquè quan et coneixes pots donar a la gent més autenticitat.

Aquests dies m’han servit per canviar certes escales de valors i donar-li molta més importància a la vida, a les coses més simples de la vida. M’agradaria que això també li passi als que són més responsable d’aquest mon i que vegin que anem molt equivocats i que això va d’una altra cosa, que és una altra pel·lícula. Jo he vist que la pel·lícula era una altra i que ens l’havien esborrat. A mi m’ha servit per veure que la pel·lícula és un altra. I si els màxims responsables no ho fan, voldria que, si més no, ho fem nosaltres a petita escala, cadascú de nosaltres, el nostre entorn més immediat. Cal que ens pensem una mica. No cal tot el que fèiem fins ara, amb molt menys n’hi ha prou.

C.C.: Quin edifici t’agrada més?

T.M.: El pavelló Mies van der Rohe. Per mi és un espai molt proper en el que hi he fet moltes coses. Vaig fer un espectacle sobre el Mies van der Rohe. També vaig fer-hi un màping.

De fet conec pocs arquitectes, per les seves obres. Recordo els meus companys d’arquitectura que eren gent fantàstica. Els veig menys del que voldria, però els records són fantàstics. Vaig enganxar l’època de la universitat amb la mort d’en Franco, la llibertat d’expressió, el tancament dels Joglars. Recordo la gent com a persones, més que no pas com a arquitectes. En tinc molt bon record. Una època de borratxeres, festes i gamberrades. I m’agrada que sigui així.