Entrevista a Sergi Belbel

Sergi Belbel és dramaturg, director i docent de teatre. Treballador incansable, durant el confinament ha acabat tres projectes i ha vist entre dues i tres pel·lícules cada dia. Entre tot això, Carme Canet conversa amb ell una estona sobre el Taller Masriera, un espai de somni per algú com ell, que necessita el teatre per viure.

C.C.: Tens alguna relació amb el món de l’arquitectura?

S.B.: Relació directe, no. Però quan dirigeixes teatre no deixes de ser una mica arquitecte, però com dic jo, arquitecte de ficció. Fem arquitectura, però des de la mentida.

Quan treballo amb un escenògraf, hi ha coses d’arquitectura que em surten de manera espontània, natural, sense haver-ne estudiat. La relació dels cossos amb l’espai sempre m’ha fascinat. La distribució, què fer amb l’espai. En el teatre convencional hi ha la suposada quarta paret, que és un ull que està mirant. Tota aquesta construcció escènica i espacial sempre m’ha agradat moltíssim. Quan treballo amb l’escenògraf m’hi fico molt, opino i soc un gran amant de l’arquitectura.

“Això podria ser un temple laic de trobada per la cultura del barri, que és un dels millors barris del món. Tenim els turistes fent-se fotos amb les façanes de les cases”.

C.C.: Què recordes del dia que vas visitar el Taller Masriera?

S.B.: En veure el taller Masriera vaig quedar mort! Vaig quedar fascinat. Això podria ser un temple laic de trobada per la cultura del barri, que és un dels millors barris del món. Tenim els turistes fent-se fotos amb les façanes de les cases.

Si fóssim a Nova York, el taller Masriera estaria obert des de fa 30 anys per la ciutat, i seria un taller, un teatre, un bar, un centre d’art, un espai d’exposició, però no estaria mort. Al carrer Bailèn entre Consell de Cent i Diputació!

Recordo molt aquell dia, és una de les últimes activitats que vaig fer abans del confinament. Realment va ser un cop, perquè jo ja sabia de l’existència d’aquest espai, per un gran amic que va morir ara fa poc pel maleït coronavirus, en Josep Maria Benet i Jornet. Ell me n’havia parlat. Jo vivia a la plaça Tetuan, i ell em deia que molt a prop de casa meva hi havia un edifici d’uns germans, de finals de segle XIX, que van fer construir una mena de temple. Era el taller Masriera. I em va explicar que el Lluís Masriera, que era fill d’un d’aquests dos germans, havia convertit aquest espai, que havia sigut originalment un taller per artistes, per pintors i escultors, en un teatre. I és que aquest tal Lluís Masriera era un fanàtic del teatre, però del bon teatre! Aquest senyor se n’anava a Paris, cap a finals dels anys 20, veia coses d’avantguarda i després, amb la seva companyia d’aficionats, les traslladava a aquest espai, durant el temps de la república.

Vaig visitar-lo amb alguns dels veïns de la Dreta de l’Eixample, que s’han mobilitzat per intentar recuperar aquest espai, i vaig tenir un xoc perquè no me l’esperava ni tan gran, ni tan ben conservat, ni, sobretot, amb tantes possibilitats de futur per ser un teatre i alguna cosa més que un teatre.

Fa poc vaig tornar a mirar les fotos que vaig fer de l’espai i vaig quedar molt parat perquè m’esperava una cosa més tronada. El cap se’m va disparar de cop i volta. Hem de fer alguna cosa per tal que això sigui un equipament pel barri. Perquè la Dreta de l’Eixample és un barri meravellós, que en equipaments culturals és molt pobre, curiosament. És un barri molt ric però molt pobre d’usos culturals.

C.C.: Quan escrius penses en l’edifici teatral on es representarà?

S.B.: És molt complicat parlar d’això, perquè les sensacions que tens mentre escrius es queden en aquest terreny de les sensacions. Tu acabes escrivint i el resultat és una obra de teatre, ja feta. Però prèviament, la sensació que és en directe sempre hi és. Això comporta un temps i un espai compartit. Tu saps que hi haurà mirades, i això fa que de tant en tant arribis a pensar, potser no molt estrictament, potser no concretament, però sí que pots pensar en la relació entre aquella ficció que estàs escrivint i una mirada, i la mirada està a dins d’un espai.

Dramatúrgicament els espais sempre han influït en els dramaturgs.

Shakespeare tenia dues plataformes i un corral rodonet, i feia el teatre d’una manera determinada. Després es va fer a la italiana, en el segle XVIII, i es va complicar tot més, tot era més realista. Després, al segle XX amb Bertold Brecht es trencava la quarta paret. Al The Líving Theatre els actors t’apareixien per darrera i a tu t’involucraven físicament en l’acció, com després va fer La fura dels baus. Jo crec que la relació amb l’espai forma part de la dramatúrgia.

C.C.: Què faries en un nou espai escènic com el Masriera?

S.B.: Ho tinc tant clar! Havent vist les possibilitats que té, ho tinc molt clar. Jo penso que Barcelona és una ciutat molt estupenda, però que té mancances. I una de les mancances, teatralment parlant, que té respecte d’altres ciutats europees, són els espais de proximitat.

Hi va haver una època que no teníem grans infraestructures i se’n van haver de fer. Es va fer el Teatre Nacional, que el va capitanejar en Josep Maria Flotats quan va tornar de París, amb la idea de fer un gran teatre. Per cert, que la façana del Masriera és com la del Nacional, com la Madeleine de París.

I també es va fer gran el Teatre Lliure, que havia nascut als anys 70 amb vocació de teatre públic europeu, i on havien fet un treball molt bèstia fins aleshores. Per aquest motiu van tenir la necessitat de créixer i es va fer tot el projecte de Montjuïc.

C.C.: Aquests dos macro projectes ja estan fets, tenen el seu rendiment i funcionen. Un està al nord i l’altre al sud de la ciutat. I al mig? Què passa al mig?

S.B.: A veure, el teatre, vulguis o no, no deixa de ser un art minoritari. Els autors, quan escrivim obres, no ho fem per auditoris de 1000 persones. De vegades podem escriure per 150, per 200 o potser per 300 persones. I són d’aquesta mida de 300 localitats els que no existeixen a Barcelona, només hi ha la Villarroel, i potser algun altre.

La sala Beckett també va créixer, es va traslladar de barri, va anar al Poblenou i s’ha reinventat perquè al Poblenou també era un barri que no tenia gaires teatres professionals. La Beckett s’ha reinventat des del món privat, amb subvenció pública, fent una mena de teatre, que fa que, en els últims anys, es facin espectacles pels que costin molt de trobar entrades!

I té un espai de 90 localitats i un de 200, en total 300 butaques que ofereix al barri. S’ha convertit en un teatre de proximitat, fa altres coses que no són exclusivament teatre. Fa cursos, tallers de teatre infantil, dansa, festivals. I és un model d’èxit.

A cada barri de Barcelona hi hauria d’haver un espai així. Aleshores veus el taller Masriera i penses: la Beckett de l’Eixample.

A més a més, el taller Masriera, com que te una vocació inicial d’uns artistes, artesans de la joieria, que el van crear com a taller, té altres espais que no són pròpiament el teatre que donen per molt. Té tot un espai al darrera que es podria utilitzar com a sala d’exhibició de pintura, o com a tallers d’artistes. Hi ha dos espais adossats amb petites aules a dintre que es podrien oferir als artesans per elaborar la seva creació, és a dir un centre d’art.

Jo tinc una perspectiva teatral i de dramaturg, i per tant jo hi posaria una sala de teatre professional a l‘entorn de la qual hi hauria activitats artístiques, un bar…

I és que el bar de la Beckett és un altre model d’èxit! Un gran espai que ofereixes a la ciutat, perquè la gent hi vagi a esmorzar, a parlar, a dialogar, a intercanviar idees, a fer aquest contacte interpersonal tan bonic que és el que ofereix el teatre i el que ofereix l’art.

En resum, jo faria un teatre mitjà, de 300 localitats, per oferir a la ciutat, ja que ens fa falta. Al seu entorn hi hauria un centre d’art, de proximitat, pel barri per la Dreta de l’Eixample, pels autors del país, per fer art de proximitat. Un espai no molt gran, però no molt petit, és la gràcia d’aquest espai.

C.C.: Sobre quin personatge del segle XIX hi hauria una història interessant per narrar escènicament?

S.B.: Saps què passa? Que de la Catalunya de finals del segle XIX i principis del XX, m’agrada tot. M’agradaria tenir una conversa amb l’Àngel Guimerà, sobretot. Coincideix amb aquesta expansió tant forta a Catalunya, a Barcelona en particular, del modernisme. Després va venir el moviment més realista, cosmopolita, que va ser anomenat noucentisme. Però jo soc més del modernisme, d’aquesta expansió de bogeria i, és clar, personatges com Guimerà, Gaudí, Pitarra o Ramon Cases que penso que es un geni absolut, són personatges que m’encantaria conèixer. Perquè els veig tocats de l’ala i tocats per les ganes de fer art. M’agrada el gamberrisme de Rossinyol i la gosadia de Guimerà, un senyor que pretenia ser de La lliga, que era tot un senyor seriós, però que després escrivia teatre i tenia una sexualitat desbordant, un apassionament! Va fer obres mestres com Terra baixa, La filla del mar i La festa del blat de les quals m’hauria agradat molt veure el seu procés d’escriptura. M’hauria agradat veure com les va posar a l’escenari, què deia el públic quan les anava a veure. I just coincideix amb l’època de Gaudí, aquesta bogeria d’aquest home tocat per una gràcia que ell considerava divina.

M’agradaria molt veure també els grans arquitectes del modernisme català: Domènech i Muntaner, Puig i Cadafalch.

M’agrada molt aquest aquesta part de l’art català, del teatre català i de la literatura catalana.

Però el que passa és que en aquesta època hi havia diners, i com que hi havia diners, entre els empresaris hi va haver una pugna sobre qui ajudava més l’art. Per això Gaudí va fer el que va fer, perquè el senyor Milà va dir: jo vull un edifici, i te’l pago!, i Güell va dir el mateix. I entre tots van fer el Liceu. Això s’ha perdut.

Quan va arribar el franquisme, que encara hi és, va convertir l’empresari català en un imbècil, en un explotador. Abans també ho eren però deien: si fem beneficis, si fem diners els dediquem a l’art. Una manera de fer molt anglosaxona.

C.C.: Aquesta època que tant t’agrada, també va ser la que va veure en el taller Masriera Federico Garcia Lorca.

S.B.: Cert. L’any 1935 Federico Garcia Lorca va llegir a dintre del taller Masriera, per primera vegada, Doña rosita la soltera o el lenguaje de las flores. Va fer una lectura amb la gent de la intel·lectualitat catalana del moment, allà dins. I una altra persona coneguda que hi va actuar va ser Alícia de la Rocha que va fer un concert de piano.

En la meva visita a l’espai hi vaig veure un piano allà tirat i vaig pensar: serà el piano que va tocar l’Alicia de la Rocha, aquest?

Quan Garcia Lorca va arribar a Barcelona també es va quedar molt enamorat de tota aquesta part de la ciutat amant de l’art, de la literatura i del teatre. De fet, la seva relació amb Margarida Xirgu va ser molt important. Què seria de Lorca sense la Xirgu? Hauria escrit teatre? Ell li escriu Mariana Pineda i a partir d’aquest moment creen una relació brutal d’autor-actriu. Jo l’he sentida aquesta fascinació, a distància perquè em sento molt més petit que ells, però la fascinació que un actor o una actriu genera a un autor, també passa per la trobada en un espai, en el teatre.

Pensa que hi ha coses que tu ets capaç de fer perquè saps que tens aquell actor o actriu que les aconseguirà. Jo tinc, a la meva vida, alguna experiència com aquesta, d’estar a mig procés d’escriptura, trucar i preguntar: «faràs això? si em dius que sí continuo, si em dius que no, no continuo». Llavors et diu: «Sí, ho faré», i a partir d’aquí l’obra et surt sola. És com si fos l’energia de l’actriu que et va guiant en l’escriptura. En mi funciona molt. Em va passar concretament amb l’Anna Lizaran, quan jo escrivia Forasters. Ho recordo molt clarament. Estava per la segona escena i vaig dir: «o m’ho fa la Lizaran o no val la pena fer això. El personatge és tan bèstia que necessito la Lizaran». I ella em va mostrar una generositat total, perquè no només em va dir que sí, sino que em va dir que se sentia feliç que un autor li escrivís una obra.

Aleshores mires la historia del teatre i tot això ha sigut sempre així. Lorca escriu Mariana Pineda, Yerma, La casa de Bernarnda Alba per la Margarita Xirgu. Guimerà escriu per Maria Guerrero, a Madrid!

La Maria Vila era inspiració per tots els autors de la seva època, i tots la desitjaven i escrivien obres per a ella. L’Emma Vilarasau va ser inspiració pel Pere Riera a l’obra Barcelona.

Jo he fet adaptacions per la Sílvia Bel, com la Maria Estuard, i ara li he escrit una altra cosa. Quan vaig escriure Després de la pluja, ho vaig fer per la Laura Conejero.

Per això és tant bonica la història de la lectura de Doña rosita al taller Masriera. Veure que Lorca també escrivia pensant en actors.

De fet aquesta relació autor-actor s’hauria de mimar una mica.

El segle XX ha fet que el director se’ns interposi una mica, i això que jo també soc director. Però com a autor que sóc, penso que el director, de vegades fa nosa, perquè es posa entre mig.

Quan a principis del XXI jo feia el projecte T6 vaig voler que els autors dirigissin.

Perquè el director està molt bé, però quan una obra ja és coneguda. Està molt be veure què fa el Julio Manrique amb el Hamlet, o l’Oriol Broggi.

C.C.: Quan tot això passi, com creus que serà el “nou” model de teatre?

S.B.: Això és una incògnita. No em vull aventurar pas a imaginar com serà. Aquests dies em consolo anant a la història. És el que diu aquella frase tan bonica “per saber què passarà al futur has de saber què va passar al passat”.

He anat a èpoques on el teatre era molt potent, com el segle d’or espanyol, o el teatre elisabetià, el francès del segle XVII i XVIII. I hi havia pandèmies! Tota l’època de Shakespeare n’hi va haver moltes i els teatres tancaven. I Shakespeare és Shakespeare!

De fet en èpoques de quarantena va escriure algunes de les seves millors obres, El rei Lear, Macbeth. Potser quan estàs a dintre et sembla que el món s’acabarà, però el món continuarà. Això ens ha de permetre a tots reflexionar.

Shakespeare m’encanta! Patien plagues cada quatre dies, però ell no en parlava. Tampoc no va parlar ni d’Isabel I, ni de Jacob IV, que eren el reis de l’època. Va parlar de Titus Andronicus, de Hamlet, de Macbeth, però no va parlar dels seus coetanis.

Penso doncs que no és pas el teatre que ha de parlar de tot això que passa ara, no som metges, ni futuròlegs. El teatre està més en el terreny de la metàfora. Haurem de parlar del canvi que això comportarà a nivell existencial i no tant circumstancial, de com canviaran els usos, com canviarà la gent.

Haurem de parlar del valor d’un petó, que potser ara sí que te’l fas amb la persona que vius, i potser després es podria imposar la salutació oriental. Haurem de parlar del valor de la família.

Ara ens ha tocat a tots conviure-hi. Però, quants divorcis hi haurà? Molta gent deia: d’aquí uns mesos hi haurà naixements, però jo crec que en aquesta situació estressant la libido cau. Decau per l’estrès, per la sensació de nerviosisme, potser els joves no ho noten tant, però si ja tens una edat…

Haurem de reflexionar a tots els nivells, però sobretot a nivell humà, després a nivell econòmic, polític i social serà dur. Serà molt dur.

Hem de deixar als metges, als científics, i també als periodistes la missió de relatar el present. Nosaltres haurem d’anar més al darrera, parlar de les coses que no estan a primera vista, intentar rascar, intentar buscar el rerefons de tot, i la revalorització de coses que no es valoraven. Copsar coses que de cop i volta se t’il·luminen, i que abans no hi paraves atenció, com l’educació dels fills, la neteja de la casa, coses tant ximples com el repartiment del treball en les petites estructures i com això ho canvia tot. Veurem en perspectiva la societat de consum. Què hem consumit? Menjar i els que tenim la sort de tenir plataformes digitals, doncs cultura. Per mi és tant necessari com el menjar.

He mirat pel·lícules i també he mirat teatre per internet. No m’agrada, però quin remei! No és el mateix però és l’aliment que necessitem en vena.

Ara encara som a dins de l’ull de l’huracà i costa molt veure com és el paisatge, però després segur que canviarà.

Una de les coses de les que haurem de reflexionar en el futur és sobre el fet que hi haurà hagut milers de persones que hauran mort d’una forma solitària, veient gent emmascarada, de manera trista. Jo conec algun pare d’un amic que ha mort així. Quina injustícia! Persones que han estat tota la vida treballant, tota la vida dedicant-se als altres i han tingut unes morts horribles, amb respiradors que no funcionaven, tirats pels passadissos, sense els familiars que els poguessin veure. Sort de les pantalletes dels mòbils.

Què és morir així? És molt dur.